Convergència

«El final de CDC és aquella història on gairebé res surt com estava previst. És una història d'ideals, de lluites pel poder, d'ambicions, de corrupció i de silencis, que, al capdavall, han capgirat el paisatge polític de la Catalunya del segle XXI.» Fundada a l'entorn de Jordi Pujol l'any 1974, Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit i fracàs. D'èxit perquè va governar la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, va posar les bases del que és avui l'autonomia catalana, va ser clau en la política espanyola i va liderar els inicis del Procés; i de fracàs perquè, de mica en mica, va anar perdent el poder acumulat durant dècades i, castigada per la corrupció, va col·lapsar com a projecte polític fins al punt de decidir la seva pròpia dissolució. Després d'això els partits que l'han succeït —el principal, Junts per Catalunya— no han assumit la seva pràctica política ni han defensat obertament el seu llegat; al contrari, han transformat els seus postulats ideològics fins a ser gairebé irreconeixibles. Núria Orriols Guiu, redactora de la secció de política del diari Ara, ha treballat durant més de dos anys entrevistant protagonistes d'aquesta història per donar resposta a tres qüestions: a què es deu la mutació ideològica de Convergència; què la porta a la seva pròpia dissolució com a partit i quines són les claus de la transformació posterior d'aquest espai polític. ¿Metamorfosi o extinció?